La Susana odiava les roses. No sabia ben bé per què però les odiava. Cada dimarts anava a la floristeria a comprar-ne quatre, les posava en un gerro sense aigua i les deixava morir de set. Ella ho entenia com una venjança personal. No es podia dir que la Susana fos una dona gaire racional, diguem que no hi era tota. El cas és que ho vivia amb tan d’entusiasme com un nen amb una lupa damunt d’un formiguer.
La Glòria compartia la seva vida amb un Yorkshire Terrier. Era d’aquells “gossos de petada”. La Susana sempre havia dit que aquell gos era una broma i ell ho sabia. Sempre que la Susana anava a casa la Glòria al gos se li desencaixava la cara i la bordava fins a l’atac de cor.
A les 20.00h la Susana arribava a casa la Glòria. El primer en anar-la a rebre va ser en Zeus (la broma) que des de l’altra banda de la tanca del jardí se la mirava amb un posat desafiant.
Aquell, era el bitxo de quilo i mig amb l’ego més inflat que existia. S’ho tenia cregut.
-No em miris així que un dia petaràs...
La Susana i la Gloria van anar cap el menjador per esperar la Clara. Feia molt temps que no es veien i tenien molts temes pendents que requerien una posta en comú.
Al cap de pocs minuts va arribar la Clara i es van asseure a sopar.
La Susana va destapar el baül dels records i es va posar a parlar del seu marit. Li agradava recuperar les seves velles batalletes i compartir-les amb les amigues. De la que més orgullosa n’estava era de la última, la de la Gran Guerra. Precisament, la que els va separar.
–Com li hagués agradat veure’ns aquí després de tan de temps, compartint aquestes horetes- va dir la Susana amb un to nostàlgic -. Si ens pogués veure per un foradet des del més enllà estaria content.
La Gloria i la Clara intercanviaven mirades de compassió, entenien el dolor de la seva amiga però les pel·lícules que es muntava ella sola ja tenien un punt de desesperant.
La Susana estava molt emocionada i va haver de fer una pausa per marxar al lavabo. Llavors la Clara va aprofitar per dir-li a la Glòria:
-Creus que algun dia arribarà a acceptar que la Gran Guerra es diu Mònica?
Sovint ens deixem portar per pensaments que ens obsessionen. Ens enceguem amb idees que ens inciten constantment al canvi, mai en tenim prou. Sabem que no som perfectes però ens resistim a creure-ho. Tendim a buscar noves situacions que ens ajudin a aconseguir la nostra fita i ignorem que possiblement encara no estiguem preparats per assolir-la. De la mateixa manera que un nen no pot aprendre a llegir o a parlar als pocs mesos de néixer, perquè el seu sistema cognitiu encara no està prou desenvolupat per assolir aquest aprenentatge. 
