La construcció de la moralitat

Existeixen dues postures en relació a l'adquisició de la moralitat. Per una banda, alguns autors com ara Aussubel (1970), Bandura (1973), Brown (1974), Hartshorne i May (1930) o Havighurst i Taba (1949) consideren l’adquisició de la moralitat com a una normativa de caràcter sociològic per la qual, la moralitat seria l'assimilació de valors o normes, el que suposaria una internalització, per part dels nens,  d'aquestes normes al llarg del seu desenvolupament.

La segona postura filosòfica, considera la moralitat com l'adquisició de principis morals autònoms. És pròpia de les teories estructuralistes o cognitivo-evolucionistes, autors de les quals els interessa fonamentalment l'evolució de la comprensió moral com Piaget (1971) o Kohlberg (1974).

Actualment existeixen molts estudis psicològics que es decanten per una postura o una altra o bé una d'intermitja.

Com a conceptes fonamentals de la teoria de Kohlberg caldria destacar els següents:

El judici moral

Considerat com a un procés cognitiu que ens permet reflexionar sobre els nostres propis valors i ordenar-los en una jerarquia lògica. L'arrel del judici moral és el "Role-Taking" o la habilitat de veure les coses en posició de l'altre. Essent considerat per l'autor, juntament amb el desenvolupament cognitiu, com a condició necessària pel desenvolupament moral i com a intermediari entre les capacitats cognitives i el nivell adquirit en aquest desenvolupament moral.
Sorgeix en totes les interaccions socials: familiars, escolars i socials.

Sentit de justícia

Kohlberg centra la moralitat en el concepte de la comprensió del sentit de justícia, considerant que aquest canvia i es desenvolupa al llarg de la nostra vida a mesura que s'interelaciona amb l'entorn.

A partir de les seves investigacions dedueix que la moralitat no l'ensenya ningú, sinó que el nen construeix els seus propis valors morals, i que l'exercici de la conducta moral no es limita en moments puntuals, sinó que és integrant al procés del pensament i que adoptem per a extraure sentit dels conflictes morals que sorgeixen de la vida quotidiana. (Hersh, 1984). Estudis posteriors han criticat el fet de no admetre la influència paterna i de l'educació com a condicionants del desenvolupament moral.

Cada etapa consta d'uns únics comportaments, ja que els judicis morals son formes de pensament individual i dóna lloc a un canvi en la forma de la resposta social. Aquestes etapes són les següents:
-Egocèntrica: nivell pre-convencional (abans dels 9 anys).
-Social: nivell convencional (adolescents i alguns adults).
-Moral: pròpia del nivell post-convencional (hi arriben pocs adults).

D'aquesta manera l'autor afirma que quan el nen adquireix una nova perspectiva sobre una situació, canvien les bases sobre els seus propis judicis morals.

La relació entre iguals i el desenvolupament moral

Els primers jocs dels nens amb els seus companys senten les bases del desenvolupament de la cooperació, i amb això el respecte mutu. A través d'aquesta cooperació el nen passa del realisme al relativisme moral, basat en el respecte i la cooperació. Per a un nen una regla és una realitat sagrada, en la infància ja depèn d'un acord mutu. Les regles ja no son vistes com a absolutes sinó que són acceptades com a reglaments del grup pel bé comú. Segons Kohlberg, el nen no assoleix la maduresa moral si no és en relació als altres. D'aquesta manera, afirma que les relacions entre iguals juguen un paper molt important en el desenvolupament moral. S'ha demostrat que els nens que participen més en activitats socials són més populars entre els seus companys i professors. en relació a líders de grups, tenen una major maduresa en els seus propis judicis morals (Keasey, 1971).

Els nens als que se'ls hi proporcionen explicacions racionals en relació al comportament amb els seus companys amb l'objectiu de que controlin la seva conducta, pel bé dels demés, accepten millor les prohibicions dels adults.

Kohlberg afirma que conforme augmenten les interrelacions entre els seus iguals paral·lelament augmenta la influència d'aquests, i quan existeixen discrepàncies entre les normes de la llar o amb el grup d'iguals, els nens acostumen a rebutjar les de la família. El mateix passa a les escoles, l'aprovació dels companys és més important que la dels professors, en la majoria dels casos.

De manera que quan els nens compten amb l'aprovació dels seus companys, professors o familiars, fa que augmenti la seva interacció social.

El que Kohlberg i Piaget afirmen és que és necessari que la interacció entre el grup d'iguals no sigui vigilada, perquè els nens puguin actuar sense la influència d'una presència de poder.